Quim Monzó i seu discurs, genial.

El públic no solament estava alli, sinó també molta gent que veia el discurs des de casa, gent interessada pel tema de la fira, encara que de segur hi havia molta gent que li va tocar anar a la fira perquè sí. L’orador parlava d’un tema general i sobretot important, la història de la literatura catalana i de Catalunya, jo crec que  la gent es va commoure per la manera en que el gran literari va presentar aquell discurs, tothom va quedar bocabadat i no es veia gairebé per no dir ningú que fes un mal gest ni qui no mirara a Quim Monzó, tots estaven pendents del que sortia de la boca de l’orador. He de dir que la manera en que es va fer el discurs no és molt comú, el convidat explicava un conte sobre ell mateix on deia com havia de fer el discurs i els dubtes que en tenia, una forma extraordinària de no avorrir als oients.

En el discurs parlava primer del que pensava ell mateix, si no sabia si fer-lo o no pel que podria pensar la gent; després parlava de la literatura catalana i de Catalunya i de tot el que l’ha envoltat durant el temps; al final intenta saber en quina forma podria expressar-se i presentar el seu discurs.Quim Monzó pensa que Catalunya té molta importància i que no simplement és una província d’Espanya, pensa que és la nació més gran del món perquè diu que va ser el primer parlament, molt abans que Anglaterra, i que va ser la que va tenir les primeres nacions unides, a part de molts grans mestres literaris que ha tingut en el temps a pesar de la política; jo discreparia en ell però crec que no és el moment de parlar d'aquest tema.

Els recursos que ha emprat l’orador principalment són despistar el tema principal de la fira i no donar tanta importància a fets i expressar més el que ell pensa, ha aconseguit bastant que els oients no s’avorreixin escoltant les seves paraules i que li presten molta més atenció.

La impressió i la idea que m’he emportat d’aquest discurs a sigut molt favorable, ja que he descobrit una manera molt original d'expresar-se en públic, i entretinguda de traurelo a la llum; crec que el públic i els oients pensarien el mateix que jo, simplement per què és impossible que algú es quedara dormint escoltant el discurs de la manera en que el va presentar Quim Monzó.

Ulls.

Nadalenques.

Ara que acaba de passar aquesta fetxa tan assenyalada m'agradaria parlar un poquet sobre ella.

No és una festa que a mi m'agrade moltíssim però tampoco em disgusta. 

No m'agrada la part catòlica que té aquesta celebració, perque no estic molt a favor de tot alló que envolta l'esglèsia. Però aquest es un altre tema.

Alló que si que m'agrada és l'ambient que es crea en la família i en els carrers. 

Les llums de nadal, l'arbre que sempre posse amb la meua germana, i eixa és la cossa que més m'agrada del nadal, la meua germana i la il·lusió que encara té i em fa tindre per el nada.

La nit del 24 em reunim amb tota la familia per a sopar i quan acabem tots de sopar i els xiquets tornen a la 'salita' mistoriosament està tot plé de regalets i sempre son la meua germana i la meua cosina (les mes petites de la casa) les que van corrents al menjador cridant com a bojes '¡Ha vingut Papà Noeeeel, Papà Noeeeel!' I anem tots a vore els regals perquè sempre porta un regalet per a cadascú.

El dia 25 anem a menjar a casa de la meua àvia i fa el seu 'cocido' que no té desperdici i passem allí la vesprada jugant amb les noves joguines dels mes petits o a jocs de cartes o qualsevol cosa.

El 31, el nervis s'apoderen de la meua germana i a arribat a estar preparda per a nar-se a les 3 de las vesprada dels nervis que tenia. Aquesta nit la passem al camp del meu oncle, també amb tota la família. I després de les uves els joves ens anem amb els amics i els no tan joves i els xiquets es queden allí ballant i pasant-lo bé.

Per últim i la que a mi més m'agrada es la nit del 5 de gener que baixe a vore el desfile amb la meua germana, la meua cosina i la meua àvia, agafem un muntó de gepolies i quan acaba anem cadascú a la seua cassa a sopar y a preparar l'aigua, les sabates i a ficar-nos prompte al llit. Perque la meua germana es de las que et desperta prompte, molt prompte per a vore els regals que han portat els reis macs, 

I així passem el nadal. 

FUN FUN FUN.

Omniscient Nicolàs.

Un xiquet que quan a penes tenia deu anys tingué la seua primera aparició davant d'una càmera opinant sobre la mort de l'antic Papa Juan Pablo II emprant millor la paraula que, cuasi, la seua mare, a la que obligà a vestir-se, ya que es trobava en pijama, per a eixir a la concentració que hagué després de la mort de La seua Santitat.

Es prou sorprenent que una persona a tan curta edat es manejara d'eixa manera davant una càmera i parlant sobre un tema tan poc convencional per a la seua edat. Però és més sorprenent encara que de la nit al matí aquest xiquet invadira tots els mitjans de comunicació sent l'impostor que apareixia en totes les reunions d'alts càrrecs i s'havia fotografiat en tot el gabinet polític.

Es sorprenent que un jove, un estudiant que no aprova ni el pati, però que té un pic d'or, ha pogut aplegar a escalar fins lo més ''profund'' del nostre sistema polític, presumint de que coneix molts ''secrets'' que assolen als nostres polítics.

Però no hi ha res més cert que un impostor on millor es maneja és entre impostors, no sé qui té més culpa en este cas, si el petit Nicolàs per 'colar-se' en qualsevol event o tots els polítics que es deixaren seduïr per semblant charrador. Deixa molt que desitjar esta, nostra classe política, que no a soles es dediquen a manejar el diners que som nostres, si no que damunt es deixen enganyar per un xiquet de 20 anys.

¿Que ens fa pensar açó als espanyols? ¿Son polítics verdaderament capacitats per a ocupar els llocs que ocupen? El futur d'Espanya es verdaderament negre, com les tarGETES.

La joventut d'ara.

La joventut i en general la societat ens hem convertit en quasi robots amb tres braços, sempre pegats al telèfon mòbil i pensant no més en la última conexió del noi o la noia, en la festa del próxim dissabte o si les samarretes que tinc a l'armari són tendència o no.

És una pena que ocórrega aixó perque no ens preoucupem per les coses més simples, aquelles coses on es troba la verdadera felicitat. Un petó en el parc, una carta, regals que no siguen únicament textos de mil paraules escrists en un missatje de WhatsApp, hem oblidat la quedada en la plaça per a anar a jugar futbol, ja no anem a exposicions artístiques a trobarnos a nosaltres mateixos.

Hem oblidat fins i tot el significat de l'amor, ara el amor consisteis en estar conectats al mòbil fins a les tantes de la madrugada, l'amor ara es mesura en els 'me gusta' en Instagram o Facebook.

És realment trist, per qué deixem de costat tot alló que es realment important per a ser feliços i sobretot, pero a ser nosaltres mateixos.

Però estic segura de que ningú que s'identifique amb tot aixó s'ha parat a pensar per un momentet la quantitat de coses que han pasat pel seu davant i moltes d'elles verdaderes oportunitats, mentre ell tenia el ulls pegats al mòbil comprobant quants seguidors tenia en Twitter.

Benvinguda.

Per iniciativa d'una profesora de l'institut he creat aquest blog amb la inteció de crear entrades que serien els deures per a casa. Però com que ha dit que podriem emprarlo per qualsevol cosa i em considere una persona molt creativa vaig a emprarlo com a blog personal.

Podria fer-ho en castellà però em pareix molt bonica la iniciativa així que aniré publicant projectes que tinc en ment poquet a poquet, quan la presó de segon de bat em permeta.

També tinc que dir que si publique alguna coseta en castellà que no em menje la profe.